Manifest del Correllengua de la Franja de Ponent 2008

Si no salvem la llengua, que és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent, faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”.
Necessitem també la innegociable unitat de la llengua, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos.
Aquestes paraules són de l’escriptora i periodista Isabel- Clara Simó, i a la Franja de Ponent també es poden aplicar.
És cert, la Franja no és una torre de Babel. A la Franja es parla català i és la nostra llengua. És evident que tenim una gran riquesa dialectològica i lèxica, fet que ens ha d’enorgullir i pel qual hem de mostrar una especial preocupació, però també és científicament evident quina és la nostra comunitat lingüística, i és la llengua catalana el que fa que l’Aragó tingui una Franja, que tingui un patrimoni lingüístic trilingüe i una pluralitat cultural innegable.
D’altra banda, la realitat també és que els catalanoparlants de la Franja no tenim drets lingüístics. Quan el 23 d’abril de l’any passat va entrar en vigor el nou Estatut d’Aragó, va quedar clar a l’article 7 que l’Aragó tenia llengües, encara que no s’especificava quines eren, i va quedar clar també que, fossin les que fossin, no eren oficials.
L’article 6 de l’Estatut recull que tenim “els drets que ens atorguen els instruments internacionals que Espanya hagi subscrit i ratificat, i que els poders públics aragonesos han de vetllar pel seu respecte i protecció, promovent el seu ple exercici”. Doncs, segons aquest article, s’està incomplint la legalitat vigent, ja que s’ignoren voluntàriament les valoracions del Comitè d’experts del Consell d’Europa sobre l’aplicació de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries a la Franja.
I per la seva part, la Llei de Llengües, amb dotze anys de retard, continua sent una vella promesa i el seu avantprojecte, de plena actualitat, és bla, condescendent i fal·laç. Pretendre desenvolupar una llei lingüística sense l’oficialitat, amb voluntarietat per tothom, sense obligacions per ningú, on en lloc de “garantir” vol “afavorir” l’ús de la llengua a les administracions públiques, no és responsable i no pot garantir els nostres drets lingüístics.
La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur.
Visca la llengua i avant el Correllengua!